M’oblido

Imagen de Pinterest

Sovint m’oblido de viure. En el mes sentit de la paraula. No esser nomes un cos que respira, es mou, s’alimenta, que caga i que dorm. M’oblido que el meu cor que batega també pot sentir pessigolles al riure, i que aquest riure omple l’ànima; que també pot parar un moment el temps i veure com passen els ocells davant d’aquests ulls ja secs, al que se li van acabant les llàgrimes, per esgotament més que no pas de deixar de sentir. 

Oblido que haig de valorar més el que tinc, el que de debò tinc a la meua vida, per als altres potser avorrida i massa lineal i semblant, a vegades fins i tot a mi m’ho sembla, però que sincerament, no l’envejo d’altra gent que pateix tant sent tan jove. Tantes relacions frustrades, busqueda d’un treball digne i que com a mínim et satisfaci una mica,  i complicacions varies que a vegades hem pregunto si les persones no saben com fer les coses o simplement se les compliquen tot sols.

Oblido que la sort que he tingut, sort, benedicció, destí, diga-ho com vulguis, però jo crec que es sort. Vaig passar de ser una adolescent amargada que amb 18 anys no sabia ni tan sols que volia fer amb la meva vida, a que en qüestió de quatre anys cambiar-me la vida i aconseguir una estabilitat laboral i de parella que molts amb 30 llargs no tenen, doncs amb 21 anys vaig començar a treballar i enamorar-me de la feina, i amb 23 iniciar una relació de parella i independitzar-me al cap de 8 mesos amb ell. 

Dic que ho oblido perquè tinc tendència a veure el got mig buit. A enfonsar-me en allò que hem frustra: obsessionar-me en allò que m’agradaria tenir, un pis amb més llum, més gran, tenir en cara que sigui un petit balco per poder tenir les plantes que tan m’agraden, un pis que no senti que m’aplatane tant; ratllar-me una i una altra vegada en totes les pegues de la feina, en que arribo esgotada i que el temps, molt de temps que no té altra gent, no hem serveix perquè l’únic que puc fer es carregar piles per aguantar l’endemà de feina.

M’oblido de permetrem ser feliç. I quan ho sóc fins i tot de vegades tinc ganes de plorar de sentir aquest felicitat que hem nego constantment o simplement no deixo que floreixi per ser tan pessimista.

M’oblido que puc també permetrem ser vulnerable, feble, i que no passa res, i si passa que passi, si haig de plorar no enfadar-me perquè potser així podré començar a valorar més aquestes estones de no fer res que de fet es respectar el temps de repòs del meu cos.

Perquè del que si m’oblido es de cuidar i escoltar el meu cos. I amb l’excusa del dia a dia simplement deixo una  responsabilitat tan gran com cuidar-me.

Tot es tan complicat. Les emocions i l’origen d’aquestes son tan variables i no sempre estan sota el nostre control. Tot es molt toca-nassos.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s